‘BÚHO’: tornar a ser qui vaig ser.

Diego Lorca i Pako Merino, és a dir, Titzina Teatre, acaba d’estrenar en el Teatre de l’Abadia el seu últim treball, “BÚHO”, una arriscada, minuciosa, personal i fructífera indagació sobre la pèrdua de la memòria i els processos de rescat o recuperació de l’identitat en aquells que l’han perduda per causes diverses (ictus, traumatismes…).

Es tracta d’un muntatge suggeridor, poètic, misteriós i seductor que, durant una hora i 20 minuts, manté al públic absolutament embegut en les vicissituds de Pablo, un antropòleg forense especialitzat en jaciments paleolítics que ha perdut quasi totalment la memòria per un trauma, i que malgrat els seus estudis i el seu treball, es veu embolicat en prolongats i complexos processos mentals i físics que un grup d’especialistes d’un centre hospitalari especialitzat apliquen als seus pacients per a ajudar-los a recompondre la seva ment i el seu cos.

Titzina Teatre, després de dos anys d’investigació i amb l’ajuda d’antropòlegs, espeleòlegs, policies, aventurers il·legals del subsol i terapeutes especialitzats d’hospitals, i visitant coves, clavegueres, catacumbes i claveguerams de grans ciutats, ha creat una dramatúrgia exquisida i ha recreat situacions en les quals es veuen embolicats molts dels pacients amb amnèsia severa que, a força de reeducar la memòria i les emocions, puguin arribar a ser els qui van ser a partir del món subterrani en el qual han aterrat sense voler.

Som memòria. Sense records no som ningú i, si de sobte, un trauma exterior ens els esborra d’una plomada, poques vies hi ha per a intentar tornar al camí que hem abandonat traumàticament. És com si en la foscor de la nit haguérem de trobar nous senyals que, per un mecanisme o l’altre, tornen a situar-nos una altra vegada enfront de persones, espais i situacions que han marcat les nostres vides i que, de sobte i després de l’accident, ens resulten alienes i que potser alguna emoció, algun so o imatge puguin ajudar-nos a rescatar-les. Llarg i dolorós procés, inevitable, a més, és la necessària etapa a recórrer encara que no garanteixi cap resultat concret.

Diego i Pako, mesclant el teatre físic, el gestual i de la paraula transformen les mil i una circumstàncies quotidianes d’aquests pacients en anècdotes que molt aviat adquireixen la categoria de qüestions essencials en la seva lenta recuperació. És una dramatúrgia respectuosa i de gran sensibilitat que aconsegueix portar l’espectador a empatitzar amb el nou món de Pablo, no sempre concurrent amb el dels terapeutes que intenten ajudar-lo.

L’escenografia del muntatge és de Rocío Peña és mínima i molt suggeridora; la música i l’espai sonor, també minimalistes, són creació de Jonatan Bernabeu i Tomomi Kubo; la subtil il·luminació ha sigut dissenyada per Jordi Thomàs; la videoescena és de Joan Rodón, i el vestuari d’Ona Grau. Tots ells col·laboren en la intenció dels autors d’aquest “BÚHO” per a acompanyar al protagonista en el seu periple personal de visites i trobades amb el passat viscut, tal vegada somiat.

Des que Diego Lorca i Pako Merino es conegueren en 1999 a l’Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq de París, han sigut nombrosos els èxits que han collit en la seva carrera com a dramaturgs i intèrprets: Folie a Deux, Entranyes, Èxitus, Distància Siete Mintuos i La Zanja. Ja poden afegir un més, el de “BÚHO”.