“BÚHO”

Tothom m’havia parlat meravelles de la companyia Titzina, desconeguda per a mi (doncs quin crític teatral de merda no?). Des d’avui em sumo al club de fans. Així que, el primer: aquest dissabte 1 abril repeteixen a la sala BBK ·#Bilbao. Vagin! Diego Lorca i Pako Merino diu que el seu és “periodisme antropològic” més que #teatre. I és que passen una mitjana de 3 anys entre entrevistes i convivències en primera persona amb gent en la situacions de les quals volen parlar en les seves obres. Però, en comptes d’escriure un reportatge o fer un documental, ells després plasmen el resultat en una obra de teatre, que acosta al públic d’una forma molt més emocional que qualsevol (fred) treball periodístic la realitat de la qual parlen (en aquest cas, l’amnèsia). La poesia visual, la bellesa, l’horror, l’oníric, el teatre gestual, fins i tot dansa?, s’entremesclen amb el text per a posar-nos en el lloc d’un espeleòleg/antropòleg forense que ha perdut la memòria i busseja en el seu interior a la recerca de records (solts, inconnexos, confosos, bons, desagradables…) que l’ajudin a descobrir qui és (i que ens contin als espectadors la història). Meravella d’ambientació sonora i de música, de disseny de llums, de jocs d’escenografia i de treballs actorals (tant Diego com Pako- intèrprets, creadors i directors-). Potser en alguns moments és reiterativa, fins i tot jo trobo a faltar alguna escena més (com la primera de la clínica) que es desenvolupi ‘en el món real’ en comptes d’en el caos de la ment del protagonista. Però tinc clar que no haurien de perdre’s aquest fascinant viatge al fons-fons de l’amnèsia de “Búho”. Aquest dissabte (1 abril) en @salabbk #Bilbao. Jo arribo 20 anys tard a l’univers de Titzina, no cometin el mateix error.